Al número 27 del carrer del Tigre hi ha l’entrada a la sala de ball La Paloma. El seu aspecte exterior és el propi d’una nau industrial, doncs La Paloma ocupa el local que en el seu moment va pertànyer a la foneria Comas, on sempre s’ha dit que s’hi va fondre la famosa estàtua de Colom de Barcelona.

L’any 1903, tres amics van fundar aquest saló de ball i van batejar-lo amb el nom que ha perdurat fins ara. No van ser gaire imaginatius, perquè un dels carrers que limita l’edifici s’anomena així, i en són veïns el carrer del Tigre i del Lleó. Sembla ser que l’origen d’aquests tres noms es troba en els noms dels tres gossos que tenia el vigilant dels horts que allà hi va haver.

Convé saber que en aquells temps La Paloma era un territori de valents i pinxos, de busca-raons i de perdonavides. A les baralles, que podien ser tant revenges del barri com desafiaments causats per la gelosia, ningú gosava intervenir-hi, ni tan sols la policia. Ni cal dir que la navalla sortia a la llum quan algú els aguantava la mirada, si abans no aconseguien deixar-li la cara com un mapa o etzibar-li la vulgar puntada de peu als collons.

La sala de ball no marxava gaire bé, i l’any 1907, en Jaume Daura, que era el suministrador de les begudes, va esdevenir l’únic amo del local a canvi de tot el que li devien els socis fundadors. Un bon dia, en Ramon Daura, que acabava de complir quinze anys prometedors, li va proposar al seu pare que li permetés portar aquell negoci, i que intentaria convertir-lo en un establiment caracteritzat per la serietat.

Aviat es va veure que en Ramon era un noi despert i emprenedor. En va tenir prou reclutant a uns quants cambrers cepats i valents, i en només vint-i-quatre hores, van deixar el local net de clients indesitjables, fins al punt que la policia de l’època va quedar tan impressionada per aquella demostració, que d’immediat va anar a presentar-li els seus respectes.

Des d’aleshores, La Paloma es va convertir en sinònim d’ordre i seny, fins a tal extrem que, en els temps franquistes, hi havia un personatge empleat de la casa al que anomenaven la Moral, que es passejava per la pista i, amb ulls vigilants i cara de cap amic, tenia per missió impedir que les parelles arrambessin massa, que les dones ballessin entre elles o d’altres demostracions pecaminoses.

El 1915 Ramon Daura se’n va anar París i va tornar-ne amb aires renovadors. Va encarregar a Salvador Alarma, escenògraf del Liceu, i a Miquel Moragas, un reputat pintor de l’època, el projecte de les teles que encara avui ornamenten el sostre i evoquen escenes de diferents tipus de ball: el popular, el minuet aritocràtic, el de societat i el ball de máscares.

Però va ser Manuel Mestres qui, el 1919, va proposar Daura fer la seva particular versió del Saló dels Miralls de Versalles: va decorar la Sala amb relleus i daurats, motllures amb forma de garlandes, lires i tota mena de motius vegetals, fons de color vainilla, vidres policromats i traslúcids, una tribuna amb dues muses a cada banda on l’orquestra s’enfilava a tocar, i a la fi, la famosa làmpada de sostre del mig, una llum de talla amb tres corones de braços superposats, digna d’un plató de Hollywood.

Sota la llum de les suggestives bombetes vermelles de 40W, als cantons de la pista hi van aparèixer les entranyables taules rodones de marbre. En definitiva, La Paloma té el perfum i l’atmosfera d’una Barcelona d’altres temps que, gràcies a l’amor de Daura i a la feina exemplar dels seus actuals propietaris, ha arribat intacta fins als nostres dies.

A La Paloma s’hi filmen anuncis i escenes de pel·lícules amb freqüència i s’hi fan activitats de tota mena: concerts, banquets i festes, presentacions, actes culturals, desfilades de moda, obres de teatre…, però són sobretot les seves conegudes sessions de ball amb orquestra a les tardes i a les nits, el que segueix atraient a tantes generacions diferents de ballarins de mambo, bolero, conga, boogaloo, pas-doble, tango, cha-cha-cha… i també dels ritmes més moderns.

Tots ells pertanyen a una fidel i divertida clientela que des de fa molts anys acudeix a ballar a La Paloma i que ha donat peu al naixement d’una autèntica galeria de personatges que ja són part de la història del local: l’Artista, l’Alcaldessa, el Tigre, el Xèrif, el Tarzán…, són alguns dels noms que habitaran per sempre més el seu interior. La Paloma és una autèntica institució de la Barcelona immortal.

Text: Lluís Permanyer
“Establiments i negocis que han fet història”

Il·lustracions: Francesc Artigau